MINERVA

Aquesta nit ha vingut poc públic a la funció. Això s'acaba, i no es pot fer res per a donar-li vida a una cosa que l'ha perdut gairebé per complet. En els bons temps, sempre teníem tres quarts d'entrada assegurats, i de vegades, sobretot els caps de setmana, penjàvem el cartell d'esgotades les entrades. Però clar, d'això ja fa bastants anys. Quan aquí tots érem com una família, i ens reuníem sempre després de la funció per a prendre xocolata calenta a l'hivern o te gelat a l'estiu. Hi havia molts més artistes que ara, i els espectacles passaven de pares a fills. El circ era la nostra vida, i això es notava quan sorties a la pista. Autèntics professionals, alguns dels quals arriscaven la seva vida en cada actuació. Ara, amb les xarxes dels trapezistes i les cordes enganxades dels acròbates, ja no es viu aquella sensació de perill real que abans es vivia. I no parlem dels animals. Els nens estimen els animals, i un circ sense ells perd una gran part de la seva ànima, que és el que actualment està passant. Justament fa unes hores, han vingut  els inspectors de treball de l'ajuntament i han confiscat els dos últims elefants que ens quedaven. La propera vegada li tocarà a Minerva i això ja serà el final. És lògic, cada vegada més països prohibeixen  que els animals formin part de l'espectacle perquè diuen que és una crueltat la vida que estan obligats a dur. I probablement tinguin raó. També per a nosaltres resulta bastant cruel el fred que hem de passar a l'hivern i l'ofegar-nos de calor dintre de les nostres caravanes a l'estiu . Posar menjar en el plat segons hagi anat la venda d'entrades ( i ja sabem que cada vegada és pitjor), apedaçar els vestits afegint lluentons per a dissimular els sargits, i el no saber mai quant temps ens podrem quedar en un mateix lloc. Nosaltres no tenim opció per que vam néixer així i no sabem fer altra cosa, i ells aquí en la civilització tampoc. També és difícil fer amics nous amb aquest treball, i si no et duus bé amb els teus companys, fora d'aquí no tens moltes possibilitats. Aquest estiu, cosa estranya, vaig conèixer a un noi bastant jove que es va quedar penjat de mi, encara que realment a hores d’ara no he arribat a saber si estava més interessat a anar descobrint els diferents tatuatges del meu cos o en Minerva. Ell li tenia autèntica devoció, però ella mai va arribar a apreciar-lo. Es deixava acariciar un poc, però quan insistia o quan l’ intentava agafar, se li regirava i no hi havia manera. Suposo que va intuir que no era de fiar. De fet lo nostre va durar molt poc. Un dia es va acomiadar amb un fins demà i ja no va tornar  més. Poc després vem desmuntar la carpa i ens vam anar a un altra ciutat, així que, encara que hagués tornat, tampoc la cosa hauria progressat molt, però potser m'hauria deixat amb millor gust de boca. És una mica trist dir això, però de debò, m'agradaria que alguna vegada per a variar, hagués estat jo la que posés fi a una relació.  Minerva és molt intel·ligent, ho vaig poder veure de seguida, per això li vaig posar aquest nom. Ella i jo ja fa set anys que estem juntes, i ens compenetrem com dues bones amigues. L'altra boa constrictor que tenia es va morir d'un refredat i em va costar molt trobar una bona substituta. Ella és de debò preciosa, amb aquest robust i brillant cos verd oliva amb ondulades taques marró fosc, i aquests hipnòtics ulls de color mel. Quan surtim a la pista, sap enroscar-se pel meu cos amb delicadesa, i al final de l'actuació, posa la seva boca sobre la meva fent veure com si em besés. Això sol encantar-li al públic que sempre ens aplaudeix molt. La veritat és que no tinc la mateixa relació amb les meves altres dues serps. Ella és la meva preferida i ho sap. Sempre que ens quedem sense llum (cosa que desgraciadament passa de tant en tant), la deixo dormir amb mi perquè no passi fred, i ella es queda allí, enganchada al meu cos tota la nit, sense moure's res. I m'entén millor que molts humans per que coneix tota la meva vida, ja que jo la hi he anat explicant una mica cada dia des que estem juntes. Quan l'altre dia em vaig posar a plorar mentre li deia altra vegada com vaig perdre al meu bebè després de donar a llum, ella va venir cap a mi i va refregar la seva cara en la meva galta com volent esbandir les llàgrimes que em queien. I per això se que m'ajudarà. Ara, ja no em queda en la vida res pel que lluitar ni ganes de fer-ho. Precisament ahir,  vaig descobrir al pare del que havia de ser el meu fill fent l'amor amb una de les acróbatas xineses. Panteixava sobre ella com un imbècil murmurant-li les mateixes mentides que em deia a mi. I segur que ella se les creurà com jo me les vaig creure llavors. Necessitava pensar que de debò era bonica, que jo havia estat el millor que li havia pasat en la seva vida, i que anava a ser el seu amor per a sempre. Que poc significa la paraula sempre en boca dels homes!  Minerva està d'acord.  L'hi he explicat aquesta tarda i sé que ho farà. Sap que després la vindran a buscar per a dur-la al terrari del zoològic, on tindrà el menjar i el calor assegurats. Potser amb el temps es trobi una mica avorrida, ja que ningú li tornarà a contar històries com jo ho faig. Però suposo que en el fons és igual. Gairebé sempre eren relats trists, de perdedora crònica, així que Minerva, no crec que els trobis a faltar. I quan d'aquí un moment em recolzi en el llit i tu llisquis suau, primer pel meu ventre i després pel meu pit, per acabar nuant la meva gola amb una forta abraçada, seran només uns instants d'angoixa, en els quals intentaré per simple inèrcia, fer que l'aire entre per un conducte que s'estarà tancant inexorablement. Serà com quan vaig parir al meu fill. Llavors tractava d'oblidar el dolor quan les contraccions obrien violentament la meva pelvis, intentant imaginar el rostre del preciós ésser que per fi podria besar quan tot s’acabés. També ara, dintre de molt poc, mentre sento el cruixir de les meves vértebras i amb l'última gota de vida, intentaré pensar en aquest lloc de pau on habita el meu fill, al que espero molt aviat poder tornar a veure.

 No t'impacientis Minerva, ja vaig, ja vaig….

                  Aquest relat no podrà ser reprodüit, ni totalment ni parcialment, sense el permís previ del propietari del Copyright.